Va ser un matí d’hivern. A la plaça els estudiants es retrobaven tot esperant a la seva mestra. Eren un grup del 2on. cicle formatiu d’educació infantil del centre de formació professional Joan XXIII de Bellvitge que ens feien una visita. L’escola ja fa uns anys que és centre formador i acull estudiants en pràctiques.
Aquell dia va ser entranyable, com després els estudiants ens van dir. Cadascú va poder triar on anar i amb quins infants quedar-s’hi una estona.
“Nois, noies! Ens retrobem a les dotze a la sala de mestres per compartir l’experiència”
Les cares els hi brillaven. Cadascú espontàniament va expressar una emoció. Es van sorprendre gratament del que varen veure i sentir. Ens deien:
                                                 “no han parat de dir-me coses”
                                                         “volien jugar i jugar”
                  ”quina descoberta més impressionant he tingut estant amb els més petits”
                     “quina actitud i força mostren aquest infants amb pluri-discapacitat”

Tothom expressava que l’experiència havia estat intensa i reveladora. Només van caldre unes paraules per  posar la cirereta al pastís. I és que per fer de mestre cal l’autoconeixement de l’ adult  per no interferir en el desenvolupament dels infants i poder-los acompanyar d’una manera respectuosa.

D’aquell grup, tres alumnes van venir dies després per comunicar-nos que volien fer les pràctiques en el nostre centre.
Els acollirem i els acompanyarem en aquest procés.